divendres, 15 de desembre de 2017

Donar-se’n compte!


                                                                          Vet aquí un conte:El  donar-se’n compte!

                                                                          En mig de la foscor hi visc
                                                                          i, no veure-hi gaire, és trist, molt trist.

                                                                         La meva petita i etèria llum,
                                                                        ara dèbil, no arriba tan lluny.

                                                                       Poca cosa més  puc fer.
                                                                      Tan sols  dir a la persona de la meva  vora
                                                                     que el meu interruptor és com una joia

                                                                    i li vull ensenyar on, dins meu, és troba.
.
                                                                  Aleshores, ella, que el seu busqui,
                                                                 i  que el trobi, i que s’il·lumini,
                                                                i, tot just després, un petit primer pas dongui!

                                                              Només un petit pas,
                                                            ensenyant-lo, com jo l'hi he fet, al del seu costat.

                                                         Perquè la Joia de Llum
                                                        la portem tots dintre,
                                                       dins nostre, en algun racó;
                                                      potser darrera d’algun moble,
                                                    o potser és troba al sostre,
                                                  tot traient algun plafó.
                                               Potser sota l'escarxofada  cadira,
                                             o davall de sa polsosa catifa.

                                        Vet-t'ho aquí, cadascú s’ho sap!
                                     Tot és anar baixant fins al cor, i des del cap!




divendres, 17 de novembre de 2017

Com agulla de temps donant la volta



Com agulla de temps donant la volta,
així la vida de Catalunya se’ns mostra
com trossos "partits" del pastís, i demostra
que les paraules s’entenen amb el color de la vora.

El verd es color suau, d’esperança,
de fulla, i és el color que a l’ull més li agrada.

El blau de mar es planer, fred, brau, tot horitzó,
t'enfonsa dins seu, al seu fons, fosc.
Però si t’omples d’ell pots surar, venturós,
ja que amb ell quasi t’has confós!

Si l’aclareixes pot arribar a agradar-te, sembla veraç,
com de cel clar, amb gavines volant a ras,
sempre granant, fent molt de soroll,
però d’elles no te’n fiïs, piquen, i molt.

El color taronja sempre es bo, però una mica,
al matí, a primera hora, després no lliga.

El roig es color de sang, ens dona la vida,
però no el vull pas quiet, ja que putrifica.

El lila, color d’alliberació, de dona, de cartoixa,
i de donar, però donar massa, massa, t’angoixa.

Ni blanc ni negre, amb el gris sembles transparent,
passes per la vida i no et veu la gent.
Ho vius tot a mitges i res et sorprèn,
una mica d’aquí i d’allà, així ho entenc! 




dimecres, 11 d’octubre de 2017

Nosaltres som un Drac



Nosaltres som un Drac.
Si, és veritat que ells tenen dos lleons.
També tenen braus, i molts,
però nosaltres molts rats penats.

Ells tenen força, i  una certa i ben guanyada valentia.
No en tinc cap dubte d'això.
Poden tenir també molta mentida i molta, molta dolentia.
Però nosaltres, rats penats, podem arribar a ser uns bons i discrets xucladors.

Defallirem després del discurs d'ahir?
Repetirem tants crits "la mare que el va parir!"?
No podem negar que varem tenir molts minuts d'estupor,
però no tenim por, ni al temps, ni al brau, ni al lleó.

No tenim por dels que s'amaguen darrera dels fums,
d'aquells vapors, d'aquells que ens diuen que volen canviar la constitució,
d'aquells que fan del fum el seu gran sopor,
d'aquells que ens  neguen la nostra decisió, el nostre perfum.

No, no tenim por, no tenim por ... esperarem!
Esperarem el temps que ens faci falta per arribar a ser independents.
Tenim molts peons, tots disposats a ajudar, pas a pas,
Tenim cavalls per saltar, per damunt dels neguits, matant les imposicions.

Tenim alfils, dos, amb color diferent,
tots dos disposats a vèncer amb la paraula, paraules que surten del cor.
Tenim torres de guaita, arreu del mon.
I la reina, qui és? ...i  el nostre rei?  Cap dubte... és el nostre Parlament!




dimecres, 4 d’octubre de 2017

Dies d'octubre

Dies d'octubre.
Dies de dignitat,
de força, de catalanitat,
i, per desgracia, també d'actes lúgubres.

Nits de vetlla, nits de caps caiguts,
nits esperant l'alba,
nits plenes de fraternitat,
desitjant un matí ple d'urnes.

Matins d'alegria,
matins plens de gent,
nens, dones i vells,
tots dins de places públiques.

Migdies plens de taules i cadires,
amb persones plenes d'il·lusió, de serenitat,
sense mals sorolls, tot urbanitat,
i, fins i tot, sent divertides.

Dinars de germanor,
amb gana, amb alegria,
amb rialles, reüllades, i mirades i mirades
amb persones nouvingudes.

Migdiades plenes de músiques
fetes per cantants propers,
que ens animaven a seguir-les
amb mans, peus i els cors inflats de bons pensaments.








dissabte, 16 de setembre de 2017

Ja no parlaré més de drets!



Ja no parlaré més de drets.
Parlaré de deures!
Parlaré de quin món volem,
tant me fan els greuges!

Parlaré del Present dels nostres fills.
Parlaré del Futur dels nostres nets.
Parlaré, fins i tot, de jo mateix.
Parlaré dels nostres crits
que tots  plegats donem totes les nits
quan les consciències es desperten,
quan els nostres somnis son ferits,
quan els desitjos son contrets, son constrenyits!

Els llavis s’obren a l’esperit.
La llengua es mou, la freixura s’infla.
L’estomac baixa i el fetge crida,
i els braços s’alcen amb les mans esteses i oberts els dits.

Però, que o qui ens fa parlar?
Quina part del nostre cos ens ho fa?
El cervell!  Voleu dir?
Doncs el Cor!  Segur que és ell qui ho ha decidit?
És tot el nostre cos sencer, o és potser quelcom més enllà?
Podria ser la nostra estimada catalana terra?
Europa?  Quelcom que hagi «sota la Terra?
Potser el nostre Univers? És el Temps?     És ... TOT PLEGAT!